Ja hi tornem a ser, en Manolo i jo esmorzant al forn de pa amb l’Angel i esperant a un col·lega de l’Angel, en Marcos. El repte d’aquesta sortida és per a mi, per tot el que comporta, el més important. Em fa especial il·lusió perquè, igual que em va passar amb el Puigmal, de les tres vegades que he planejat pujar-hi dues ni tan sols he arribat a sortir de casa i l’altra va haver canvi de plans i vam acabar al Posets. Aquesta vegada el nostre objectiu es l’Aneto. Ens acompanyarà l’Alex, el nostre expert en escalada. En Manolo i jo tirem cap a la Ciutat Comtal a buscar-lo, l’Angel i en Marcos van directes a Benasque.
Arribem al que queda del “pueblito”, carreguem els trastos i enfilem cap a la Vall de Benasque. Arribats al poble esmorzem mentre esperem a l’Angel i en Marcos, s’han equivocat i encara trigaran una mica. Tornem als cotxes per anar cap al pàrquing de la Besurta, no sabem quan obren la cadena que hi ha al costat de l’Hospital de Benasque així que creuem els dits, al arribar el guarda ens diu que l’obren a partir de l’11 de setembre, guai és dia 14. Aparquem, preparem la motxilla i anem cap al refugi de la Renclusa 2.140m.. Un cop allí quan portem una estona xerrant a fora comencen a arribar militars, dos grups diferents, uns semblen que estiguin de vacances, els altres son autèntics militars de muntanya.
PICO DE LA RENCLUSA 2.679m.
Sortim de nit, hi ha lluna plena però el camí es perdedís, anem tirant cap amunt seguint les fites, n’hi ha per tot arreu i sembla que ens equivoquem constantment... més tard entendrem que el que passa és que està ple de fites i que pots anar per on vulguis, hi ha moments que sembla que vas bé i després et fiques en un petit merder que no saps si vas bé o malament, l’important és no passar-se el Portillón Superior. De camí se’ns uneixen una parella de Soria, es la parella que ha compartit l’habitació amb nosaltres i van una mica perduts, ens alenteixen una mica el ritme però no tenim pressa. Ens equivoquem una mica i anem a parar al Falso Portillón, val la pena, la primera imatge que ens queda gravada a la retina de l’Aneto és impressionant. Dubtem de per on hem de creuar, per sort trobem una ànima caritativa que ens indica el pas.
L’ALBA AL MACIS DE LA MALADETA
L’ANETO DARRERA DELS PORTILLONS
GLACIAR DE L’ANETO
Creuem els Portillons i per fi podem apreciar tota la majestuositat de la part Sud-est del Massís de la Maladeta, continuem cap al Sud per la tartera sense allunyar-nos dels Portillons, degut al continu desglaç de la glacera la tartera és totalment inestable i bastant impracticable, les moles de pedra es mouen al nostre pas fent els nostres passos insegurs i ens enduem algun petit ensurt que ens fa perdre una mica l’equilibri. Arribem a les portes de la glacera, encara que cada any retrocedeixi terreny quan hi estàs dintre impressiona, deu ser que es la primera glacera amb cara i ulls que travesso. Ens posem els grampons i li expliquem als nostres nous acompanyants com fer ús del piolet en cas de relliscada. Encarem la pujada totalment en vertical directes cap al Pico Maldito, un cop hem guanyat alçada girem direcció Sud-est per travessar la glacera en horitzontal, l’Alex es queda enrere, els grampons no li ajusten bé i para a fixar-se’ls millor. Just a sota del Pic de Corones el gel agafa la forma d’una petita carena, parem a fer unes fotos i esperar a tothom... putada l’Alex decideix tornar perquè no pot fixar-se bé els grampons... millor això que patir una relliscada i tenir-lo que anar a buscar. Seguim la carena i passem per sota del Coll de Corones fins un punt que ens fa dubtar, podem pujar per una zona de roques o seguir pel gel però el desnivell és molt fort i dona una mica de “yuyu”. Mentre ens posem d’acord per on seguir arriba la parelleta, estan a la zona del fort desnivell i ell rellisca, per sort li hem explicat com a de posar el cos a sobre del piolet per frenar-se sinó es queda sense braç. La noia es posa molt nerviosa i decideixen girar cua, ell te les mans una mica ensangonades i dolorides, també li ha canviat el color de la cara. Tirem per les roques, està tant descompost que tenim problemes greus per seguir sense que ens caigui una roca a sobre, passat un tros sorpresa, hi ha un camí pel gel que ens porta directe al final de la glacera. Ens traiem els grampons i pugem fins al famós Pas de Mahoma, estan tornant els militars i desmuntant la línea de seguretat, el problema del pas dels collons és que de tant parlar-ne, al menys jo, arribes una mica suggestionat... no, acollonit. En Marcos no dubta ni un moment, ell es queda no te ganes d’històries i diu que lo seu és la bici, jo vaig a veure que tal és i en Manolo i l’Angel venen amb mi. Començo a passar amb compte i de seguida em bloquejo en el primer pas, de seguida me’n adono que és el meu cap, estic fart d’escalar vies de poc grau i aquí no hi ha cap lloc on no t’hi càpiga el peu sencer o tinguis un canto per posar-hi tota la ma, sí és veritat que el pati que hi ha a sota acolloneix bastant però en el fons es passa bé. Passem els tres, en Manolo és el que ho porta pitjor però per fi estem a la creu de l’Aneto.
BAIXANT ELS PORTILLONS POSANT-NOS ELS GRAMPONS
L’ANGEL, L’ANETO, EL CORONES I EL MALDITO
CAMAREROS VIAJEROS AMB EL PAS DE MAHOMA DARRERE
Tenim el temps just per fer quatre fotos, els núvols cada cop son més negres i comencen a fer mala pinta. Tirem pel dret i baixem rapidet, al arribar a la glacera comença a granissar, al principi el gra és petit però al cap d’uns minuts es fa més gran, en Marcos es queda enrere i en Manolo el va a buscar, l’Angel i jo tirem fins a la tartera i ens fiquem a sota d’una roca, el gel que cau fa mal quan pica en els nostres caps, els altres fan el mateix quan arriben i esperem a que pari una mica. En cinc minuts tornem a caminar per la tartera fins a trobar el pas del Portillón, dels dos passos que hi ha, l’inferior i el superior, jo encara no se per quin vam passar, crec que per l’inferior... encara no entenc com se’n refien de mi. La baixada fins al refugi es fa interminable i dolorosa pels meus peus i cada cop vaig més lent, al Marcos li passa el mateix i es queda enrere, en canvi l’Angel i en Manolo tiren ràpid fins a baix. Quan arribo al refu estan amb l’Alex preparant una mica de menjar, em sap greu per ell, crec que de tots és al que més li agrada la muntanya, ja tornarem a que es tregui l’espina. Fora ja és fosc, portem més de dotze hores caminant i en Marcos encara no ha arribat. Als deu minuts entra i diu que segueix fins als cotxes que si para després no arrenca, l’Angel marxa amb ell. Nosaltres mengem una miqueta i també marxem, a mi els peus em fan un mal increïble, diu l’Alex que és de família al meu germà també li passa, i trigo més avui a baixar que ahir a pujar per sort els Deus em recompensen posant un Tritó Pirinenc al camí. Al pàrquing ens acomiadem, uns es queden a dormir amb la furgo i els altres tornem a casa.
PAS DEL PORTILLONS
TRITO PIRINENC
